Un conte.

Avui hem explicat un conte.

En l'assignatura d'expressió la nostra professora ens va dir que agaféssim un conte per infants de tres a cinc anys que més endavant explicaríem davant dels nostres companys i companyes de classe.

Jo la veritat és que al principi estava una mica indecisa, ja que no sabia quin conte triaria perquè n'hi havia dos que m'interessaven molt però al final em vaig decidir pel conte que es titula: Amb aquest cel no es va enlloc.

Us preguntareu: De què va aquest conte? No ús amoïneu que ara ús enfare cinc cèntims.

Una vegada hi havia un poble que estava trist, i aquell poble estava trist perquè el cel se’ls havia descolorit. De fet feia molt de temps que no s’havia pintat, tant que ja ningú ho recordava. I és clar amb les pluges, les pedregades, els llampecs i el vent que de mica en mica ho havia socarrimat tot aquell poble tenia un aspecte molt pansit, i és clar amb aquell cel no es podia anar enlloc. Ara al poble no es parlava de res més que no fos de l’aspecte que tenia el cel i és clar només hi havia una solució i sabeu quina és aquesta solució ? Pintar-lo immediatament i com era d’esperar tothom hi va estar d’acord.

Al principi va costar una mica decidir de quin color pintarien el cel però un cop ho van tenir decidit s’hi van posar mans a l'obra. I sabeu de quin color el van pintar ? De color vermell. Però l’alegria va durar poc, ja que aquell cel de color vermell semblava una teulada on s’hi van posar tots els gats i van començar a miolar tota la nit i els pobres pobletans ja no van poder dormir. Llavors aquell matí van decidir que el pintarien d’un altre color i el color que van triar va ser el verd. Però clar aquell cel tan verd semblava un gran camp perquè i pasturessin les vaques i a l'hora de tornar-les a posar al seu corral no hi va haver manera de què baixessin. A l'endemà van decidir que el pintarien de color groc però de cop i volta hi van començar aparèixer elements estranys: primer una piràmide, després un oasi i poc després uns estranys que caminaven de costat i semblaven plans i per si fos poc allò semblava un gran desert on els migdies no es podia sortir al carrer.

Després del groc van provar amb el marró però es confonia el cel amb la terra i els pobletans s’estaven començant a tornar bojos perquè ja no sabien si estaven del dret o del reves.

De tants colors que havien utilitzat per pintar el cel, un dia aquest va començar a caure a trossos hi ha esquerdar-se, un cop van haver caigut tots els trossos un cel clar, net i transparent es va alçar al seu damunt i d’alguna manera havien resolt el problema.

I conte contat conte acabat.

(il·lustració de Matheus Lopes)